Ajuntament de Vila-real

Història

Història de Vila-real

La concessió de la Carta Pobla per part del rei d'Aragó Jaume I el 20 de febrer de 1274 marca la data de la fundació de Vila-real. La ciutat compta, doncs, amb més de 700 anys d'història. Ací t'oferim un xicotet extracte dels principals fets i evolució de Vila-real al llarg d'aquests segles d'història.

Orígens de Vila-real

El terme municipal de Vila-real es forma en el segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Encara que hi ha nombrosos indicis d'ocupació humana en la zona des de l'edat antiga, és el rei d'Aragó, Jaume I, qui determina la creació de nova planta del nucli urbà a través d'un document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274.

La carta de poblament, assimilada a la de Borriana, conté molts dels elements característics dels contractes agraris feudals: enumeració dels drets i beneficis dels nous habitants i posseïdors de la terra, juntament amb les corresponents contraprestacions personals i econòmiques respecte del monarca. El rigor d'aquestes condicions fa que els cortesans catalans als que el rei ofereix en principi la nova vila acaben renunciant i siguen necessàries successives proclames per a atraure habitants, tasca que realitza amb eficàcia el jueu Salomó Vidal. L'afluència és així molt diversa, encara que els primers contingents estables que conformen la població seran morellans, aragonesos i, més tardanament, catalans.

Vila-real forma part des del seu origen del braç reial en les Corts del Regne i tindrà dret per això a utilitzar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat, símbol que fins a l'actualitat es continua usant en l'escut i la bandera de la ciutat. Vila-real va defendre sempre amb orgull l'existència d'aquest vincle.

Primer desenvolupament urbà

L'any següent de la fundació, el monarca concedeix al poblador Pere Dahera els drets de construcció d'un pont sobre el Millars, i la posada en funcionament d'un hospital. En el moment de la seua clausura, en la segona meitat del segle XX, aquest servei era el recinte sanitari europeu de major antiguitat, en ús ininterromput. Igualment es determina la construcció d'una séquia immediata a la població per al transport de l'aigua del riu Millars als nous cultius de regadiu.

El nucli urbà de la vila, planificat en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments militars romans, comença a rodejar-se de muralles i d'un ampli vall sec a partir de 1298. Algun d'aquells llenços originals, alçats en doble paret de tàpia, poden observar-se en l'anomenada avinguda de la Murà i als voltants de la torre Motxa, últim dels baluards conservats.

Vila-real en el període medieval

Al cap de mig segle la vila pareix ja consolidada en la seua organització administrativa, perquè el 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys després li és concedit el canvi dels seus furs d'Aragó pels valencians. El 1346, una sentència arbitral va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions limítrofes, amb normativa sobre proporcions, torns de reg, distribució en séquies, etc. que ha perdurat amb generalitzat respecte fins al present.

Amb la petició el 1375 al Consell de la Vila de l'eremita d'origen català Bernat Fabra per a ocupar una de les coves de les vores del riu Millars, als voltants de l'assut que arreplega les aigües per al reg, s'inicia la presència en el paratge de penitents i ermitans, que culminarà amb el culte marià devocional a la Mare de Déu de Gràcia i la gradual edificació del seu santuari.

El segle XV comença amb la mort en la vila de la reina Maria de Luna (1406), esposa de Martí l'Humà, precisament en la casa del carrer Major que el rei Pere el Cerimoniós havia atorgat, per tal de poder ser ocupada durant les visites de la família reial. És l'edifici conegut com Hostal del Rei, els vestigis del qual encara poden ser apreciats en un cantó de la plaça porticada.

Diverses personalitats visiten en aquest temps la població: sant Vicent Ferrer realitzarà una de les seues multitudinàries predicacions el 1410, quatre anys més tard es deté en la vila el papa Benet XIII i el 1424 ho fa el rei Alfons el Magnànim.

El 1468 es construeix en el riu el primer assut de pedra, la qual cosa permet regular més adequadament el flux de l'aigua i, cap a finals de la centúria, quan el desenvolupament del raval de Castelló fa pensar en la creació d'una moreria, se censen un total de 286 cases.

L'entrada en l'edat moderna

Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies, en contra del nou monarca Habsburg. I encara que continua mantenint el seu impuls demogràfic i econòmic, el rebuig de la nova situació política genera un període de desinterés per les coses públiques. Amb tot, la visió que dóna el 1562 Martí de Viciana en la seua Crònica del Regne de València és marcadament positiva i assenyala el creixement fins a les 340 cases (uns 1.500 habitants). A mitjan segle s'havia iniciat també l'ampliació de les terres d'horta i la rompuda de nombroses zones de secà, tasques que continuaran fins a l'últim quart del XVII.

Paolo de San Leocadio, pintor italià que arriba a València en l'estela dels Borja, traçarà per al temple parroquial els seus retaules dedicats al Salvador (encara de traça gòtica) i el de sant Jaume (del qual queden diverses esplèndides taules). De Vila-real eixirà l'erudit humanista Juan Mas, difusor de les doctrines d'Erasme, i arriba a la vila el rei Felip II. Però la personalitat que deixarà major empremta en la vila serà la d'un humil franciscà descalç d'origen aragonés: Pasqual Baylón Yubero, que passa en el convent alcantarí del Rosari els últims anys de la seua existència i la mort, el 1592, produirà un impacte espiritual que perdura encara en la vida local.

Encara que la població no es veu afectada directament per la crisi d'expulsió dels moriscos, en mancar entre el seu veïnat d'aquests habitants, sí que és cert que la seua absència deixarà sense mà d'obra moltes de les terres de secà i exigirà la introducció de nous cultius. Als ja tradicionals de la garrofera, vinya i oliverar, s'afigen ara en els marges dels camins nombroses extensions de morerar, encara que això no genera l'aparició d'artesania sedera en la localitat. En aquest període es realitzen obres ornamentals en la coveta de l'ermita, una comunitat de monges dominiques ocupa l'abandonat edifici dels Montull i Carles II, a la vista d'algunes polèmiques jurisdiccionals que havien sorgit en la població, acull sota la protecció reial la capella on es guarden les restes de sant Pasqual Baylón.

Vila-real després de la Guerra de Successió

El desgraciat incident que suposa per a la vila el seu saqueig i parcial incendi durant la Guerra de Successió (1706), amb un notable nombre de morts i presoners, no resulta impediment perquè la vila inicie un ràpid envol una vegada acabada la contesa, estimulat per l'arribada de noves formes de pensament amb els monarques borbònics i l'establiment de marcs legals més favorables que la porten, entre 1740 i 1780, a un dels seus períodes de major esplendor.

La població passa de tenir uns 2.000 habitants el 1733, a 4.500 el 1757 i aconseguir pràcticament els 8.000 a finals del XVIII, mentre el desenvolupament urbà avança progressivament cap al nord.

A mitjan segle, el 1757, i a conseqüència de l'amenaça de febres malignes entre la població, es realitza el vot municipal de dur a terme una romeria amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, tradició que arriba als nostres dies.

La crisi política iniciada en els últims anys del segle XVIII esclatarà al començament del següent. Des de 1786, als problemes econòmics i l'amenaça de successives epidèmies de pesta s'afig la lluita pel poder en el municipi i se succeeixen les conspiracions i els aldarulls dels carrers, en una situació crítica que agreujaran les calamitats bèl·liques de la Guerra de la Independència (en la qual cal fer compte de l'heroica resistència de veïns davant dels exèrcits napoleònics en el pont sobre el Millars), els vaivens de les fratricides lluites carlines i l'ominosa repressió durant el període absolutista.

Els canvis contemporanis

Només en la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el desenvolupament del cultiu dels cítrics, que es complementa amb la intensificació dels cultius tradicionals. El terratinent José Polo de Bernabé iniciarà des de 1856 l'aplicació d'adobs orgànics en els seus horts de tarongers i mandariners, fruiters l'explotació dels quals ja es realitza de manera sistemàtica des de la dècada anterior.

El desenvolupament agrari incentivarà, a més, altres activitats col·laterals del sector, com la construcció de carros per al transport, l'edificació de magatzems de manipulació de la fruita, serradores i tallers de fusteria per la demanda de recipients, etc.

El derrocament de les muralles en la segona meitat del XIX permet millores urbanes i higièniques i, juntament amb la conquesta de l'aigua, l'entrada definitiva en el període contemporani. Cap a 1898 s'han excavat els primers pous en els rocams del secà: el de la família Amorós i el de la societat que serà coneguda com Els Atrevits, s'obrirà un imparable procés que convertirà en terrenys de regadiu tot el terme municipal. L'any següent s'inicia la xarxa de distribució de l'aigua potable en els domicilis.

El segle XX

Les expectatives amb què s'obri el nou segle, entre les quals cal considerar la visita que realitza el rei Alfons XIII (1905), precedida per la concessió (1904) del títol honorífic de ciutat, pareixen frustrar-se per la crisi econòmica que s'estén per Europa però, a partir dels anys 20, s'assenten les bases d'un funcionament capitalista a través de l'associacionisme dels agricultors i l'espenta d'un ampli col·lectiu de comerciants. La població rep també la primera gran onada de treballadors immigrants, arribats sobretot de terres aragoneses.

Al terrible impacte de la Guerra Civil de 1936, amb el seu tristíssim balanç de pèrdua de vides humanes, cruels represàlies i absurda destrucció del patrimoni artístic se sumen, en la fosca etapa de postguerra, els estralls de la tuberculosi i altres malalties entre els habitants més joves i, en els anys 1946 i 1956, unes intenses nevades que destrueixen totes les collites i fins i tot els mateixos arbres fruiters. Davant d'aquestes adverses circumstàncies, i buscant una vegada més les alternatives econòmiques, la ciutat reacciona amb decisió. Sense oblidar l'agricultura de cítrics, es produeix a partir dels 60 una forta industrialització gràcies a les iniciatives de l'empresariat i una nova arribada d'obrers, aquesta vegada procedents majoritàriament del sud de la península. Metal·lúrgia, material de construcció, maquinària agrícola i, sobretot, una creixent i variada producció del taulellet assentaran les bases del futur econòmic de la ciutat.

J. H. R.

Publicacions sobre la història de Vila-real

En el web de l'Arxiu Municipal de Vila-real i secció web local del Servei de Biblioteques pots consultar la documentació i principals publicacions que hi ha sobre la història de Vila-real.

Biblioteca municipal

Manuscrits
http://www.amvila-real.es/ca/historia-de-vila-real/manuscrits

Publicacions impreses
http://www.amvila-real.es/ca/historia-de-vila-real/impresos

Història de Vila-real, edició de l'Ajuntament de Vila-real (2010)
http://www.amvila-real.es/documents/historia/9-gil2010historia.pdf

Menú