Ajuntament de Vila-real

El terme municipal de Vila-real es forma al segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Tot i que hi ha indicis d¿ocupació humana a la zona des de l¿edat antiga, el rei d¿Aragó Jaume I determina la creació de nova planta del nucli urbà mitjançant un document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274, dins dels seus plans de posar en producció una sèrie de territoris a les planures litorals que li permeteren a la vegada controlar les grans vies de comunicació i els musulmans establerts a les muntanyes de l¿interior.

La carta de població, assimilada a la de Borriana, conté molts dels elements característics dels contractes agraris feudals: enumeració dels drets i beneficis dels nous habitants i posseïdors de la terra, juntament amb les corresponents contraprestacions. El rigor d¿aquestes condicions fa que els cortesans catalans als quals el rei ofereix de primer antuvi la població acaben renunciant a aquesta i siguen necessàries successives proclames per tal d¿atraure els habitadors, tasca que realitza el jueu Salomó Vidal. L¿afluència resulta així molt diversa, tot i que els primers contingents estables que conformen la població seran morellans, aragonesos i, més tardanament, catalans.

La vila forma part des del seu origen del braç reial a les Corts del Regne i tindrà dret per això a emprar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat, símbol que fins a l¿actualitat es continua utilitzant a l¿escut i a la senyera de la ciutat. Vila-real va defensar sempre amb orgull l¿existència d¿aquest vincle i mitjançant els seus representants legals es va resistir a tots els intents d¿alienació en favor dels infants o d¿altres membres de la noblesa.

L¿any següent de la fundació, el monarca concedeix al poblador Pere Dahera la construcció d¿un pont sobre els basaments d¿una edificació d¿època romana al riu Millars i la posada en funcionament d¿un hospital. En el moment de la seua clausura, a la segona meitat del segle XX, aquest servei era el recinte sanitari europeu amb major antiguitat, en ús ininterromput. Igualment es determina la construcció d¿una séquia immediata a la població per al transport de l¿aigua del riu Millars als nous cultius de regadiu.

El nucli urbà de la vila, planificat en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments militars romans, es rodeja de murades i d¿un ample vall sec a partir de 1298. Algun d¿aquests llenços originaris, en doble paret de tàpia, poden observar-se a l¿avinguda de la Murà i als voltants de la Torre Motxa, darrer dels baluards conservats.

Al cap de mig segle, la vila sembla ja consolidada en la seua organització administrativa, donat que el 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys més tard li és concedit el canvi dels seus furs d¿Aragó pels valencians. Per aquests anys s¿inicia també el creixement urbà al raval de València, amb ocupació d¿artesans i de diversos serveis: tint, cementeri, calvari, bordell, i l¿extensió de terres de regadiu a ambdues riberes del barranc de l¿hospital. El 1346, una sentència arbitral va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions properes, amb normativa sobre proporcions, torns de reg, distribució en séquies, etc., que ha perdurat amb respecte generalitzat fins al present.

Vila-real afronta el conflicte polític i econòmic de la Unió (1347) amb una certa vacil·lació, però abraça de seguida la causa realista i inclús és a la vila on es reuneix l¿assemblea d¿on eixirà constituïda la Fraternitat que donarà suport en la guerra a la causa monàrquica. L¿any 1373, Vila-real tornarà a acollir en el recinte de l¿església de Sant Jaume, les sessions de les Corts del Regne, que conclouen ací les tasques iniciades a Sant Mateu.

Amb la petició el 1375 al Consell de la Vila de l¿eremita català Bernat Fabra per ocupar una de les coves de les riberes del riu, pels voltants de l¿assut que replega les aigües per al reg, s¿inicia la presència humana en aquell indret de penitents i ermitans, que culminarà amb el culte marià devocional a Nostra Senyora de Gràcia i l'edificació gradual del seu santuari.

El segle XV comença amb la mort a la vila de la reina Maria de Luna (1406), esposa de Martí l¿Humà, precisament a la casa del carrer Major que el rei Pere el Cerimoniós havia atorgat, per tal de poder ésser ocupada durant les visites de la família reial. És l¿edifici conegut com a Hostal del Rei, els vestigis del qual poden encara ser apreciats a un cantó de la plaça porxada.

Diverses personalitats visiten en aquest temps la població: sant Vicent Ferrer realitzarà una de les seues multitudinàries predicacions el 1410, quatre anys més tard es deté a la vila el papa Benet XIII, i el 1424 ho fa el rei Alfons el Magnànim. Vila-real resisteix relativament bé aquesta etapa de desequilibris polítics, econòmics i demogràfics. El 1468 es basteix al riu el primer assut de pedra, el qual permet regular més acuradament el flux de l¿aigua i, cap a finals de la centúria, quan el desenvolupament del raval de Castelló fa pensar en la creació d¿una moreria, se censen 286 cases. D¿aquests anys és l¿adquisició per a la capella hospitalària d¿una joia pictòrica: la taula de santa Llúcia i santa Àgata, atribuïda a l¿anomenat mestre dels Perea.

L¿entrada en l¿edat moderna és viscuda, no obstant això, entre grans contradiccions. Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies, en contra del nou monarca Habsburg. I tot i que continua mantenint el seu impuls demoeconòmic, el rebuig de la nova situació política genera un període de desinterés per les coses públiques, que llancen nombroses responsabilitats i desemborsaments monetaris sobre les persones responsables dels càrrecs municipals. Amb tot, la visió que dóna el 1562 Martí de Viciana en la seua Crònica del Regne de València és marcadament positiva i assenyala el creixement fins a les 340 cases (uns mil cinc-cents habitants), i en aquest mateix any l¿arquitecte reial Joan Baptista Antonelli mamprén les reformes defensives de la vila, reomplint els valls i bastint baluards enfront dels diversos portals. A mitjan segle, s¿havia iniciat també l¿ampliació de les terres d¿horta i la roturació de nombroses zones de secà, tasques que continuaran fins al darrer quart del segle XVII.

Paolo de Santo Leocadio, pintor italià que arriba a València en l¿estela dels Borja, ens deixarà al temple parroquial els seus retaules dedicats al Salvador (encara de traça gòtica) i el de sant Jaume (del qual resten diverses esplèndides taules). De Vila-real sortirà l¿erudit humanista Joan Mas, difusor de les doctrines d¿Erasme, i arriba a la vila el rei Felip II, que rep grans homenatges i és allotjat al casalot palacià de la família Montull (que ocupava bona part de l¿espai que és a hores d¿ara l¿ampla plaça de l¿Ajuntament). Però la personalitat que deixarà major empremta a la vila serà un humil frare franciscà descalç d¿origen aragonés: Pasqual Baylón Yubero que passa al convent alcantarí del Roser els darrers anys de la seua existència i la mort del qual, el 1592, produirà un impacte espiritual que encara perdura en la vida local.

Tot i que la població no es veu afectada directament per la crisi de l¿expulsió dels moriscs, en mancar entre el seu veïnat d¿aquests habitants, sí que és cert que la seua absència deixarà sense mà d¿obra moltes terres de secà i exigirà la introducció de nous cultius. Als ja tradicionals del garrofer, vinya i olivar, s¿afegeixen ara als marges dels camins nombroses extensions de morerars, tot i que això no genera l¿aparició d¿artesania del fil de la seda a la localitat, atenallada en tots els àmbits per l¿obsoleta legislació austriacista i la progressiva degradació política. En aquest període es realitzen les obres a la coveta de l¿ermita, una comunitat de monges dominiques ocupa l¿abandonat edifici dels Montull i Carles II, davant algunes polèmiques jurisdiccionals que havien sorgit a la població, pren sota la protecció reial la capella on es veneren les despulles de sant Pasqual Baylón.

El desgraciat incident que suposa per a la vila el seu saqueig i parcial incendi durant la Guerra de Successió (1706), amb un notable nombre de morts i de presoners, no resulta impediment perquè la vila inicie una ràpida embranzida una vegada acabada la contesa, espentada per l¿arribada de noves formes de pensament amb els monarques borbònics i l¿establiment de marcs legals més favorables que la porten, entre 1740 i 1780, a un dels seus períodes de major esplendor.

La població passa d¿uns dos mil habitants el 1733, a uns 4.500 el 1757, i assolirà pràcticament els vuit mil a finals del XVIII, mentre el desenvolupament urbà avança cap al nord de la població. Després d¿un intent fracassat de cultiu de l¿arròs, s¿incrementa la producció de fibres tèxtils (cotó, seda, cànem), diversos comerciants d¿origen francés s¿estableixen a la localitat i la converteixen en centre de distribució de productes, la família Mundina (avantpassats materns del polític Polo de Bernabé) s¿aplica al transport marítim i la seua casa al carrer Major té encara avui testimoniatge d¿aquesta labor en valuosos panells ceràmics, i el terratinent il·lustrat Joaquim Llorens intenta la introducció de noves tècniques de cultiu i, des del seu càrrec d¿alcalde, propicia l¿extensió de l¿educació per a xiquets i xiquetes. El doctor en Dret Emmanuel Montesinos (1711) recopila i transcriu en català les ordenances de jurisdicció municipal, com tornarà a fer el 1763 l¿alcalde Joseph Guitart.

Vessant els límits de la murada s¿edifica el monumental temple de Sant Jaume i es conclou l¿erecció de la seua torre de les campanes durant els regnats de Ferran VI i Carles III; es construeix un quarter per a tropes de cavalleria a la plaça de Sant Pasqual i un nou pont sobre el riu Millars, amb disseny de Bartomeu Ribelles, en el traçat de noves vies de comunicació; es realitzen obres d¿ampliació i ornamentació a l¿ermita de la Mare de Déu de Gràcia i es basteix l¿actual capella del Crist de l¿Hospital i altres xicotetes capelles urbanes; s¿edifica una nova Casa Capitular a la plaça Major i, a finals del període, en el moment del primer centenari de la canonització de sant Pasqual (1791), es dóna per conclòs el temple conventual i la capella sepulcre del sant, obra artística fonamental del barroc valencià.

A mitjan centúria, el 1757, i a conseqüència de l¿amenaça de febres malignes entre la població, es formula el vot municipal de realitzar la romeria amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, tradició que arriba fins als nostres dies.

La crisi política iniciada els darrers anys del segle XVIII esclatarà a començaments del següent. Des de 1786, als problemes econòmics i al risc de successives epidèmies de pesta s¿afegeix la lluita pel poder al municipi i se succeeixen les conspiracions i els aldarulls pels carrers, en una situació conflictiva que van agreujant les calamitats bèl·liques de la guerra contra el Francés (cal fer compte de la resistència heroica dels veïns davant els exèrcits napoleònics al pont sobre el Millars), els vaivens de les fratricides lluites carlistes i l¿ominosa repressió durant el període absolutista.

Sols a la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el desenvolupament del cultiu dels cítrics, que s¿afegeix a la intensificació dels cultius tradicionals al secà. El terratinent José Polo de Bernabé iniciarà des de 1856 l¿aplicació d¿adobs orgànics als seus horts de tarongers i mandarines, fruiters l¿explotació dels quals ja es realitzava de manera sistemàtica des de la dècada anterior. Destaca també en aquest segle la figura de l¿advocat, polític i escriptor romàntic Manuel Benedito Calzada.

El desenvolupament agrari incentivarà a més altres necessitats complementàries del sector, com ara la construcció de carros per al transport, edificació de magatzems per a la manipulació de la fruita, serreries i tallers de fusteria per la demanda de recipients, etc. Així mateix l¿organització del subministrament del reg a les cada vegada més nombroses plantacions potencia la Comunitat de Regants que, amb estatuts propis, s¿independitza del control municipal.

L¿enderroc de les murades al XIX permet millores urbanes i higièniques i, juntament a la conquesta de l¿aigua, l¿entrada definitiva en el període contemporani. Cap a 1898 s¿havien excavat els primers pous als rocams del secà: el de la família Amorós i el de la societat que serà coneguda com Els atrevits, fet que obri un imparable procés que convertirà en terrenys de regadiu tot el terme municipal. L¿any següent s¿inicia la xarxa de distribució de l¿aigua potable als domicilis.

Les expectatives amb les quals s¿obri el nou segle, entre les quals cal considerar la visita que realitza el rei Alfons XIII (1905), precedida per la concessió (1904) del títol honorífic de ciutat, semblen frustrar-se per la crisi econòmica que s¿estén per Europa però, a partir dels anys vint, s¿assenten les bases d¿un funcionament capitalista a través de l¿associacionisme dels agricultors i l¿espenta d¿un ampli col·lectiu de comerciants tarongers. La població rep també la primera onada de treballadors immigrants, arribats sobretot de terres aragoneses.

Al terrible impacte de la Guerra Civil de 1936, amb el seu tristíssim balanç de pèrdua de vides humanes, cruels represàlies i absurda destrucció del patrimoni artístic s¿afegeixen, a la fosca etapa de postguerra, els estralls de la tuberculosi i altres malalties entre els habitants més joves i, els anys 1946 i 1956, unes intenses nevades que destrueixen totes les collites i inclús els propis arbres fruiters. Davant d¿aquestes adverses circumstàncies, i cercant una vegada més les alternatives econòmiques, la ciutat reacciona amb decisió. Sense oblidar l¿agricultura dels cítrics, es produeix a partir dels anys seixanta una forta industrialització gràcies a les iniciatives de l¿empresariat i a una nova arribada d¿obrers, aquesta vegada procedents en la seua majoria del sud de la península. Metal·lúrgia, material de construcció, maquinària agrícola i, sobretot, una creixent i variada producció taulellera crearan les noves condicions del futur econòmic de la ciutat.

Des dels anys vuitanta Vila-real ha crescut de forma considerable en espais comercials i industrials, vials de comunicació, serveis educatius, culturals, esportius, assistencials i sanitaris, i ha assistit a un desbordant desenvolupament urbanístic que, juntament amb els successius embats de la immigració, a hores d¿ara procedent de més enllà dels límits estatals, li planteja nous i desafiants reptes als llindars del segle XXI. J.H.R.