Inici -> Àrees -> Serveis Socials -> Atenció a la família -> SEAFI -> Articles

Articles

Articles

tornar Imprimir

Articles

En aquesta secció apareixeran els articles relacionats amb el SEAFI apareguts a la revista SALUTMANIA.

Article publicat al núm. 17 de la revista Salutmania

Escola de família

La importància del joc

El joc és una activitat fonamental per al desenvolupament del xiquet, fins al punt que és capaç d¿influir tant en la capacitat posterior per adquirir nous aprenentatges com en l¿adaptació a la societat on viu.

Jugant es desenvolupa la imaginació, el raonament, l¿observació, l¿associació i la comparació, la capacitat de comprensió i expressió, i es contribueix així a una formació integral.

Podem dir que el joc és un recurs creador, tant en el sentit físic (intervé en el desenvolupament sensorial, motor, muscular, psicomotriu, etc.) com en el sentit mental (el xiquet posa a treballar tot l¿ingeni i inventiva que té, l¿originalitat, la capacitat intel·lectiva, creativitat, etc.). El joc té, a més a més, un clar valor social, ja que contribueix a l¿adquisició d¿un coneixement més realista del món. Mitjançant el joc els xiquets exploren i controlen l¿entorn, els objectes, les persones, els animals i, fins i tot, les seues pròpies possibilitats i limitacions mentre aprenen normes socials i es preparen per a la vida adulta.

Podem definir el xiquet com "un professional del joc" ja que li dedica tots els esforços. Per a jugar no necessita gran cosa; amb una caixa, una cullera, pots i paper pot passar-se hores. La joguina no és més que un instrument per a realitzar un joc determinat. No és indispensable per a jugar, ja que el xiquet o la xiqueta amb la imaginació pot aconseguir un món de fantasia sense necessitat de res més. Així mateix, podem dir que per al menut tots els racons del planeta són aptes per a jugar (el cotxe, la taula, el llit, un banc del carrer, etc.).

Tenint en compte aquesta necessitat dels xiquets, els pares han de planejar jocs i espais per a jugar allí on estiguen. No cal imposar el joc a què hem de jugar, sinó tenir preparades algunes alternatives o suggeriments. Els xiquets han d¿escollir lliurement les seues joguines, els pares només han d¿intervenir quan se selecciona una joguina no adequada per a l¿edat o nivell de desenvolupament. Cal recordar que la joguina més cara no és sempre la millor i que no cal amuntegar joguines, els pares han de tractar de no formar una actitud consumista en els fills. Així mateix, han de saber que les joguines no ensenyen a jugar, han de ser els pares qui ho facen aprofitant activitats conjuntes amb els fills plenes d¿afectivitat, paciència i comprensió.

També és important ensenyar els fills a compartir les joguines amb els amics i possibilitar el contacte grupal amb altres xiquets.

El pare i la mare han de jugar indistintament amb els fills i les filles i aprofitar el joc com una activitat que agrupe tots els membres de la família per a passar-s¿ho bé.

Pel que fa a l¿elecció de les joguines donarem algunes orientacions bàsiques que ens poden ajudar a l¿hora de triar. Però recordem també que cada xiquet és un món i hi ha moltes diferències entre els uns i els altres que, a més a més, augmenten amb l¿edat.

De forma general, podem dir que dels 0 als 6 mesos els xiquets necessiten joguines que els ajuden a descobrir el seu cos i distingir diferents textures, formes i colors. Exemples d¿açò són els mòbils de bressol, les catifes d¿activitats, els sonalls, els mossegadors, etc.; joguines que provoquen un estímul dels sentits, el moviment i l¿afectivitat.

Dels 7 als 12 mesos els xiquets comencen a explorar els objectes i a reconéixer les veus. Pilotes, ninots de drap, joguines sonores, caminadors, saltamartins i balancins són adequats per a aquesta edat.

Dels 13 als 18 mesos els xiquets ja saben caminar i reconeixen les propietats dels objectes. Els cubs per encaixar i apilar i les bicicletes de tres rodes i cotxes per arrossegar-se els resulten molt atractius.

Dels 19 als 24 mesos el xiquet comença a parlar i comprén, comença a descobrir l¿entorn. Ara ja és capaç de jugar amb cotxets, pissarres, pintura, instruments musicals, ninots i animalets, mòduls de goma escuma, etc.

Dels 2 als 3 anys el xiquet ja té curiositat pels noms i imita escenes familiars i professionals. És hora de jugar amb tricicles, pales i poals, trencaclosques, telèfons, utensilis de fuster, metge, cuiner, etc.

Dels 3 als 5 anys el xiquet comença a fer preguntes, a aprendre cançons i a jugar amb els seus amics. Ara ja gaudeix amb bicicletes, magnetòfons, contes, titelles i ninots articulats.

Dels 6 als 8 anys el xiquet sap sumar i restar, llegir i escriure. Ja li agraden els monopatins, els cotxes teledirigits, els jocs manuals, de preguntes i respostes i d¿experiments.

Dels 9 als 11 anys s¿interessen per activitats complicades com ara els jocs d¿estratègia, audiovisuals, electrònics i experiments.

A partir dels 12 anys, de forma gradual desapareixen les ganes de jugar i construeixen la seua pròpia identitat. Arriba l¿hora d¿interessar-se per la música, els llibres i els videojocs.

Com a conclusió, cal dir que el millor regal que poden fer els pares i les mares als fills és jugar i, com ja hem vist, no sols per la satisfacció que això significa. Vivim en una època en què la majoria dels pares i mares no tenen massa temps per als fills i en què els xiquets passen més temps fora de casa que abans. El joc pot aprofitar per ampliar el camp d¿acció de les relacions entre pares, mares i fills. Jugar equival a conéixer-se millor, dialogar i establir llaços entranyables entre els membres de la família.

Article publicat al núm. 25 de la revista Salutmania

Escola de família

Adolescència: el diàleg imprescindible

Tots sabem que l'adolescència és una etapa difícil en la vida de tot ésser humà caracteritzada, principalment, pels canvis ràpids que es produeixen en el cos i en la ment. Encara així, quan els nostres fills arriben a l'adolescència, als pares ens resulta complicat entendre'ls, comprendre per què actuen de diferent forma a com ho feien, i la convivència moltes vegades es fa dura i conflictiva.

Tenim la sensació que és un procés brusc i molt ràpid i ens costa assimilar-ho. A nivell físic es produeixen molts canvis i molt accelerats: creixement en altura i dels membres, canvis sexuals (creixement d'òrgans sexuals, menstruació, preocupació i curiositat per l'altre sexe...), així com canvis psicològics: vergonya, aïllament, actitud de confrontació davant dels pares, exigència d'autonomia, etc. Tota aquesta evolució provoca, lògicament, conductes insòlites, inquietants per als progenitors, les quals són el resultat de la incertesa que els adolescents estan patint: es veuen diferents, no saben quan pararà el procés, la qual cosa provoca malestar, inseguretat i falta de confiança en si mateixos.

Al mateix temps els seus pares tampoc saben com tractar-los. És incòmode que et continuen tractant com a un/a xiquet/a quan tu ja no t'estàs sentint així o que et tracten com un adult quan encara no has aprés a identificar-te amb aquest paper. Igual que els joves, els pares també se senten perduts, inestables en les seues reaccions. Moltes vegades, l'adolescència dels seus fills els pilla en plena ¿crisi de la maduresa¿ (45-55 anys), en la qual se senten vulnerables o poden estar patint els seus conflictes personals: parella, treball, replantejament de la vida... Tot això contrasta, i molt, amb l'explosió de joventut que estan vivint els fills.

Hi ha punts comuns en què la majoria de pares i fills tenen conflicte: la possible mala influència d'algunes amistats; l'estudi o l'inici de l'activitat professional; els horaris d'entrada i eixida de casa; la participació dels joves en les tasques domèstiques; la paga setmanal i el control de les despeses; i el consum de drogues.

Si açò no ho negocien junts des de l'acord i la comprensió, prompte apareixen les lluites entre ells: la disciplina indiscriminada d'alguns pares com a mesura de pressió o l'enfrontament directe de l'adolescent a tot el que provinga dels seus pares. Com millorar llavors la vida familiar? Abans que res, tranquil·litzar-se i obrir les vies de comunicació amb el fill, si és necessari amb l'ajuda d'un professional. Els pares han de tenir en compte que tenen dues tasques primordials: una, dialogar, comprendre, entendre i negociar amb ells; però també continuar posant els límits que necessiten perquè el seu fill/a no córrega riscos, però sense deixar que açò interferesca en la relació creant situacions de sospita i vigilància extrema. Per la seua banda, els adolescents han d'entendre el paper dels seus progenitors i recolzar-se en ells, tenir capacitat d'arribar a acords, fer l'esforç del diàleg i la negociació.

Més que educar ara ha arribat el moment de relacionar-se, de veure els punts de vista de cada u, d'acordar, d'observar-se a un mateix per a conéixer la persona que té davant, ja siga fill o pare. Per a açò fa falta invertir temps i saber escoltar. Segur que al final l'esforç haurà valgut la pena i la convivència familiar haurà millorat.

Article publicat al núm. 24 de la revista Salutmania

Escola de família

L¿adolescència

En articles anteriors parlàvem de les primeres fases del cicle vital de la família. Avui ens ocuparem de l'adolescència. Donarem un enfocament general d'aquest període en què el xiquet o la xiqueta passen a ser el xicot, la xica adolescent. En articles següents aprofundirem en qüestions i aspectes més concrets i específics.

Els adolescents es mouen entre la novetat, el vell, allò que s'ha permés, allò que s'ha prohibit, el que coneix i ho estranye. La vida de l'adolescent pren un nou sentit, un color distint, un so desconcertant. S'inicia un canvi. El físic, l'emotiu i el mental es constitueixen i s'estructuren de nova forma deixant enrere el patró de la infància. L'adolescent davant d'aquesta sorprenent variabilitat evolutiva se sent afalagat però també confós. L'adolescent s'enorgulleix del seu creixement però també es desconcerta. D'ací que el xicot o la xicota responguen en moments de forma pròxima i entusiasta però, al mateix temps, i inclús en qüestió de minuts, es mostren allunyats i bruscos. Per a l'adolescent no és fàcil aquesta adaptació a si mateix, a l'adolescent li costarà comprendre el que li passa, i ha de descobrir-ho a poc a poc, dia a dia. Amb el temps es coneixerà, prendrà les seues pròpies decisions, triarà els objectius del seu futur...

I en aquest procés de transformació l'adolescent conviu amb els pares i els germans. Evidentment, en aquesta etapa els pares han d'enfrontar-se a allò variable, a allò abstracte i inclús rebel adolescent. I tot això sabem que està dins de la normalitat del comportament dels xics d'aquesta edat però clar, per als pares és complex acostar-se al seu particular món. No és senzill atendre les demandes i necessitats d¿aquesta actitud tan anàrquica, tan personal i tan inconstant dels xicots.

L'adolescent necessita créixer, apreciar-se, definir-se... i per a això assaja, prova, experimenta, examina, assaboreix, contrasta, analitza, prova... i en aquest procés d'investigació de si mateix i de la societat es troben els pares observant i controlant el seu fill des de la sorpresa, la confusió, el desconcert, la perplexitat i el dubte.

Què fer amb aquest adolescent que trenca els esquemes anteriors i anul·la l'autoritat dels pares oblidant les normes tan acuradament establides per ells? L'adolescent precisarà persones que encara que ho observen, confien, persones que mostren seguretat i equilibri davant de les seues "noves gestes", persones que davant de qualsevol insòlit camí del fill sàpien transmetre ordre, sensatesa, calma i discreció. Els pares han d'estar al seu costat observant, valorant, pròxims però no invasors, pròxims però sense apoderar-se de la intimitat tan reclamada pels adolescents.

Els pares, han de recolzar i acompanyar l'adolescent amb prudència i maduresa. Els pares són les figures propícies per a oferir aquest model que garantesca el seu avanç en aquesta etapa cap a l¿etapa adulta. El xicot o la xicota adolescent necessiten una opinió amb força i consistència per a arribar a un discerniment adequat. I els pares poden oferir-li'l, no han de sentir-se incapaços o rendir-se en aquesta tasca perquè els fills precisen de l'experiència que els pares ja van viure i coneixen. És cert que els adolescents rebutjaran en més d'una ocasió els suggeriments paternals preferint els consells dels seus amics i companys però de totes maneres els pares han de mantindre's disposats a dialogar amb ells.

Hem de saber escoltar els nostres fills, deixem un espai obert, amb marge per a l'intercanvi d'opinions, amb possibilitat de reconéixer els encerts i els errors. Reconeguem l'oportunitat que també els nostres fills ens brinden a renovar-nos com a persones i com a pares. Permetem que els fills adolescents ens aporten les primícies de la seua investigació personal, deixem que ens oferesquen allò nou de les seues vivències, que ens proporcionen un aire fresc i vital en el nostre dia a dia. L'adolescent és un ésser en continu canvi, intentem entendre-ho i acompanyar-lo.

Article publicat al núm. 20 de la revista Salutmania

Escola de família

La rutina i els límits en els fills

Els xiquets que creixen sense una rutina diària o sense límits estan contínuament buscant i provant fins on poden arribar. També es resisteixen a assumir responsabilitats com fer els deures, recollir els joguets, desparar taula, etc. Molts pares no se n¿adonen que invertir temps a establir una rutina diària i establir certes normes i límits quan els seus fills són molt xicotets, els facilitarà la vida familiar més endavant i als seus fills els donarà seguretat i la possibilitat d'emprar la seua energia en jocs i activitats creatives en compte d'utilitzar-la tractant de descobrir fins on poden arribar mitjançant botons, batistots o desafiaments.

La rutina diària comença als pocs dies de nàixer el xiquet i és a través d'ella com els bebés comencen a tenir cert ordre. Al principi aquesta rutina és molt bàsica i se centra a menjar cada 4 hores aproximadament, canviar-los el bolquer quan està mullat, banyar-los a certa hora i poc més. Aquesta constància en l'horari els dóna seguretat. És molt important que des dels 7-8 mesos el xiquet intuesca que la nit és per a dormir i descansar. També és molt important que els xiquets s'acostumen a dormir sols en la seua habitació des de molt xicotets (alguns autors parlen de fer-ho abans dels 6 mesos). Com més es tarde més protestaran i més difícil serà fer-ho. A mesura que el bebé va creixent la rutina diària es farà més complexa ja que s'han d'incloure l'hora de la sesta, del passeig, l'horari de la guarderia si n'hi ha, etc.

Els primers 2-3 anys els xiquets són uns grans exploradors i no veuen el perill en les seues accions. Els pares han d'actuar principalment per a evitar accidents ja que no hi ha una clara voluntarietat en les accions dels xiquets, sinó més aviat interés per experimentar. Però encara que els xiquets no comprenguen el que està bé i el que està malament, se n¿adonen de les reaccions que tenen els seus pares i a partir d'elles trauen conclusions. Si un xiquet es tira a terra quan vol alguna cosa i a vegades ho aconsegueix, el més probable és que ho faça molt sovint perquè observa que els pares es resisteixen a veure¿l camejar. Al voltant dels 3 anys els xiquets entren en la fase del NO, contradiuen tot el que se'ls diu i no volen acceptar cap límit. És l'època de l'afirmació del jo i només volen fer el que els dóna la gana, però els pares no han de permetre-ho tot. Si som molt ferms perquè aprenguen que no han de creuar quan el semàfor està en roig, hem de ser-ho igualment perquè no tiren pedres, cuiden els joguets, mengen bé, es llaven les mans o no peguen puntellons. També és al voltant dels 2-3 anys quan els xiquets han d'aprendre a menjar sols, acostumar-se a provar nous sabors, a utilitzar els coberts, mastegar bé i mantindre's en la seua cadira. Els xiquets han d'associar l'hora de menjar amb tranquil·litat. Per a això hem de menjar sense TV i no aprofitar el moment de menjar per a discutir.

És molt important que a aquesta edat els xiquets se n¿adonen que hi ha un horari estable en casa, que hi ha hàbits i rutines que es repeteixen cada dia i que hi ha coses que no es poden fer. Per a això, els pares han de ser molt constants i coherents i encara que a vegades resulte molest, no s¿han de canviar aquests hàbits i normes perquè hi haja visites, estiguem de vacances, el xiquet es pose a plorar o haja nascut un altre fill.

Amb la incorporació dels xiquets a l'escola, les normes i límits, especialment si el xiquet no ha anat a una guarderia prèviament, s'amplien. Aprendran que han de romandre asseguts per a fer els seus treballs, hauran de compartir joguets i material, hauran de recollir, entraran i eixiran de l'aula de forma ordenada, hauran de controlar el to de veu, etc. El xiquet ha d'observar coherència entre les normes que té a casa i al col·legi i els pares han d'entendre que les normes que vénen de l'exterior són cada vegada més importants. Així mateix és bàsic que el xiquet associe aprendre amb sensacions d'èxit i superació per a garantir la seua motivació. Per a això, fa falta minimitzar els seus errors i ressaltar els seus progressos per molt xicotets que siguen.

Encara que els hàbits bàsics d'higiene han d'haver-se adquirit molt abans (llavar-se abans de menjar, raspallar les dents, dutxar-se) cap als 6 anys els xiquets han de responsabilitzar-se d¿aquests. També han de tenir assignades tasques domèstiques (posar i desparar taula, ordenar l'habitació, etc) i dedicar un temps diari per a la realització de deures. És molt important que els pares no facen als fills les tasques que ells ja són capaços de fer.

En la pubertat els conflictes se centren en l'adquisició d'una major llibertat per a tornar a casa, buscar amics, ocupar el temps lliure, etc. Cada família ha de tenir clar quins són els seus límits, però s¿ha de deixar sempre un marge de confiança en els fills perquè puguen desenvolupar la seua autonomia. Els pares han d'escoltar, dialogar, persuadir i ser flexibles, però no poden permetre que traspassen els límits especialment en allò que s'ha referit als hàbits de vida saludables, horaris d'entrada i eixida i compliment de les responsabilitats.

De forma general i com a conclusió direm que no hi ha dos xiquets iguals, ni tan sols els germans tenen perquè semblar-se. Cadascú porta el seu ritme d'aprenentatge i és més o menys vulnerable a les influències externes. No obstant això, els pares han de ser coherents i constants en l'aplicació de les normes, reconéixer els èxits dels seus fills, encara que siguen xicotets, i mai oblidar que educar no és una tasca senzilla.

Article publicat al núm. 19 de la revista Salutmania

Escola de família

Normes i límits en l'educació dels fills (II)

Per què les normes i els hàbits són tan importants en l¿educació dels fills?

Des que el xiquet naix és imprescindible ensenyar-li a organitzar la seua vida i a què faça tots els dies el mateix. Els pediatres molt prompte diuen als pares que el bebé necessita les seues hores per a menjar, dormir i banyar-se. La rutina diària serà el que li donarà seguretat i amb aquesta aprendrà que els seus pares estan sempre presents per a cuidar-lo i educar-lo.

Amb el temps, les normes abastaran altres àrees de la vida del xiquet que inclouran les relacions familiars, amb els germans, amb altres xiquets i companys, normes relacionades amb l¿escola, horaris d¿entrada i eixida de casa, etc.

Actualment, moltes famílies no poden veure complit el desig de tenir diversos fills, bé per qüestions de treball, econòmiques o familiars. Açò fa que els nostres fills siguen xiquets molt desitjats que han de viure en una societat amb moltes oportunitats, però també molt competitiva i consumista, la qual cosa porta els pares a donar al seu fill el millor, tot el que demana. Amb açò, és possible que "tranquil·litzem" la nostra consciència respecte a altres coses: el poc temps que podem passar amb el fill o la filla a causa del treball o dels problemes, no voler donar-li la mateixa educació autoritària que vam tenir... No obstant això, sabem que darrere d¿una educació excessivament permissiva apareixen dificultats.

El que és ideal és poder compaginar la disciplina amb l¿amor i l¿afecte (i demostrar-los contínuament), dedicar "bon temps" als nostres fills, encara que aquest siga escàs, però constant, i mantenir unes normes de convivència a casa que permeten la bona relació dels que hi viuen.

Aquest procés sembla fàcil, però està ple de dificultats. En primer lloc, per la inseguretat dels pares: "ho estaré fent bé?", "sóc massa dur?", "m¿odiarà el meu fill el dia de demà?" En segon lloc, per la resposta dels fills a la fixació dels límits: rabioles, plors, violència, desafiaments o mals comportaments que contribueixen que a casa es cree un ambient de tensió propici perquè apareguen altres dificultats: discussions amb la parella, amb familiars propers (avis, oncles...), tensió en el treball, etc. Tot açò dificulta més la relació entre pares i fills i, moltes vegades, fa que els pares es troben impotents a l¿hora d¿establir la situació de control i ajuda que es necessita a totes les cases.

És aleshores l¿hora de començar el treball dur per tal d¿aconseguir un equilibri en la relació entre pares i fills. Per una banda, els pares han d¿estimar, educar, ajudar, ensenyar i controlar els seus fills, però sempre amb respecte. D¿altra banda, els fills han d¿estimar, ajudar, obeir i respectar els pares.

Si deixem en mans dels nostres fills xicotets decidir quines normes cal complir a casa, establim amb ells una relació desigual i desequilibrada en què les persones no preparades prenen decisions molt importants per a la convivència familiar i per al seu futur. Reequilibrar aquesta relació serà tasca dels pares, als quals orientarem sobre aquest tema en el pròxim número de SALUTMANIA.

Article publicat al núm. 18 de la revista Salutmania

Escola de família

Normes i límits en l'educació dels fills (I)

Aprofitarem aquest espai per a explicar la importància de la imposició de normes i el marcatge de límits en els xiquets.

Els pares d¿avui consideren la llibertat com a punt clau per al creixement dels seus fills i els resulta complex congeniar la disciplina amb la permisivitat. La qüestió sorgeix en com compaginar la disciplina i l'autoritat cap als fills sense sentir-se "culpables".

Els xiquets en el seu creixement necessiten pautes que els guien en el seu comportament. El compliment de les normes permetrà als xiquets comprendre el camí que s'ha de seguir, entendre el funcionament de la societat. Des de la consecució de les regles familiars i socials s'aconsegueix el respecte, la tolerància, l'ordre i la seguretat personal.

Si bé els xiquets aprenen normes des de l'escola i en la seua interacció amb altres xiquets i adults, són els pares la primera i principal referència per a l'aprenentatge d'aquestes pautes i és l'etapa infantil el millor moment per a la seua adquisició.

Els pares són l'espill, el model a imitar, els fills aprenen de les seues reaccions, de les seues accions, de la seua comunicació... i per això han de ser conseqüents amb aquesta influència espontània i clara que sorgeix en la convivència familiar.

Les normes marcades pels pares són les "pistes" per als fills poder diferenciar allò correcte d¿allò incorrecte, amb elles reconeixeran el camí que s'ha de seguir, i encara que es mostren refractaris o rebels en el moment de complir-les és necessari que les respecten. Els límits proposats pels pares proporcionen als fills seguretat en la seua actuació, per a ells són necessaris i en el fons els agrada i confien en aquest mandat paternal.

Encara que els pares puguen sentir-se incòmodes o molestos per exigir als xiquets han de tenir molt en compte que marcar pautes és la demostració més clara de l'afecte i de l'atenció dels pares cap als fills. I és en la infància quan correspon deixar constància d'aquesta necessitat, ja en l'adolescència i en la joventut els fills triaran i decidiran per si mateixos, consolidant el que aprenen i transformant el que no consideren favorable i profitós.

Marcar les normes als fills ha de realitzar-se des de la calma, amb claredat, en un ambient tranquil a fi que el xiquet entenga la seua necessitat. Una norma proposta amb crits o enfadaments no serà ben rebuda i no tindrà l'efecte esperat, no obstant si la proposem amb assossec serà apresa i acceptada amb facilitat.

D'altra banda la fermesa en el marcatge del límit és significativa, no podem proposar una regla avui i demà deixar-la passar. Moltes vegades els pares per no escoltar el plor del xiquet es rendeixen i deixen d'exigir-li, claudiquen davant de l¿enrabiada del xicotet i d'alguna manera es perd la força que l'adult ha de mostrar. És, doncs, important proposar poques normes però amb enteresa i serenitat.

Així mateix la unificació de criteris d'ambdós pares en les regles de la família és essencial perquè és una forma d'assegurar la seua solidesa. Si el xiquet percep que el pare és més fàcil de convéncer que la mare, serà hàbil i utilitzarà aquesta particularitat per a beneficiar-se quan puga. Hem de tenir en compte que els xiquets són intel·ligents i coneixen molt bé "els seus progenitors".

Els fills requereixen uns pares que els aporten la calidesa, la tendresa i l'atenció i tot això no està renyit amb proposar-los unes normes per a la convivència, unes regles que els mantinga entre l'ordre i la responsabilitat. El xiquet descobrirà amb tot això uns pares segurs, creïbles i amb capacitat de comprendre'ls i escoltar-los.

Article publicat al núm. 16 de la revista Salutmania

Escola de família

Educar els fills

La primera pregunta que ens podem fer sobre l'educació dels fills és aquesta: què és educar? En què consisteix? Educar és un procés a través del qual els pares han de preparar els seus fills perquè puguen valer-se per si mateixos. Normalment, aquesta educació es basa en l'experiència que han tingut els pares tant dels seus propis pares com d'altres agents socials (escola, família, treball, amics, etc.).L'exemple que els pares donen als fills és primordial ja que, sobretot en els primers anys, els xiquets van copiant dels models que tenen més a prop. Aquests hauran d'intervenir en les tasques necessàries que realitzen els xiquets: menjar, dormir, relacionar-se, anar a escola, respectar les normes i als altres, etc.). En aquests temes, els pares exerciran major control que en altres més secundaris, com si porten el pèl com a ells els agrada o la roba que trien per a vestir.Cada edat és diferent, però totes tenen en comú la necessitat de límits en els xiquets per a poder arribar a ser responsables i aprendre a controlar-se ells mateixos.La disciplina és primordial però mai ha de confondre's amb càstigs indiscriminats o maltractaments. Ensenyar disciplina és ajudar a fer que els xiquets tinguen normes i regles de conducta que els ajuden a obtenir hàbits de vida saludables i positius. La disciplina cal aplicar-la diàriament i de forma progressiva al creixement dels fills, exigint més normes a mesura que el menor creix.Una educació que tinga per igual ingredients de disciplina i normes i comprensió i amor formarà persones sanes, equilibrades i respectuoses amb els altres.Les normes han de ser clares i el xiquet ha de ser capaç d'entendre-les perquè puga col·laborar i les complesca. No obstant això, algunes han de ser innegociables: horaris d'entrada i eixida de casa, horaris de menjar i de dormir...Moltes vegades ocorre que als xiquets els costa molt acceptar els límits que els seus pares els posen i tendeixen a incomplir-los, però en el fons s'alegren de saber que tenen uns pares que estan pendents d'ells guiant-los pel camí correcte, ja que d'una altra manera es trobarien perduts i sols.Els pares no han de ser ¿col·legues¿ dels seus fills, que tot ho consenten per a no perdre la seua amistat. Els pares han de ser ferms i mostrar el que està bé i el que els pot causar mal (encara que els fills es queixen), de manera que cresquen i se socialitzen, que aprenguen a viure en societat sent persones responsables i autònomes.Les normes, per tant, han de ser estables i no anar canviant-les segons la conveniència o estat d'ànim del progenitor.A molts pares els fa gràcia algun comportament del seu fill en un moment determinat (embrutar-se, no voler anar al llit, contestar...) i en un altre moment es converteix en objecte de càstig. Quan açò passa, al xiquet li costa comprendre per què ho ha fet malament la segona vegada i no pot entendre a què és degut el càstig. Si una acció del xiquet és incorrecta, ha de corregir-se independentment de l'estat d'humor dels pares. A més, sempre és positiu que el pare explique el càstig i/o el premi, ja que d'aquesta manera el fill interioritzarà millor la norma.Els dos pares hauran d'estar sempre d'acord amb l'establiment de les normes. Això implica haver-ho parlat abans entre ells i tenir un objectiu comú pel que fa a l'educació dels fills.Si el fill veu que els seus pares discuteixen davant d'ell una norma que ha imposat un d'ells, ho aprofitarà per a fer el que li convinga i possiblement trie el menys beneficiós per a ell.Els pares poden aprofitar el desacord del fill a una norma per a dialogar amb ell i fer-li comprendre la seua postura, ensenyant-li a negociar les coses que el xiquet vulga aconseguir.Tot el que s'ha dit marcarà el comportament del menor en la futura adolescència, l'etapa més conflictiva en la relació de pares i fills, on les postures es diferencien més i es complica la capacitat dels pares per a donar respostes al que els fills reclamen.

Article publicat al núm. 15 de la revista Salutmania

Escola de família

La infància

En l'article del mes de setembre analitzàvem el canvi que per als pares suposa el naixement del primer fill. Allí parlàvem de com el sistema familiar ha d'adaptar-se en el seu funcionament general per a incorporar el xiquet en aquest nou nucli de convivència. El xiquet precisarà al llarg del seu creixement d¿atencions bàsiques, d'afectes i de normes que sustenten la seua infància.Denominem Infància al període comprés des del naixement del xiquet fins a la seua pubertat (0 a 11 anys aproximadament). Aquest ampli rang d'edat comprén nombrosos canvis tant físics com psicològics en el xiquet. Afortunadament, aquests canvis es produeixen de forma gradual la qual cosa permet als pares i familiars pròxims anar acompanyant el creixement del seu fill i ajudant-lo en la formació de la seua personalitat. En el seu creixement el xiquet anirà passant de l'afecció, de la dependència afectiva als pares, a l'autonomia en el seu desenvolupament. Aquesta afecció als pares en els primers anys de la infància li proporcionarà la seguretat i els recursos personals necessaris per a enfrontar-se a situacions posteriors i contextos diferents dels familiars, com són la incorporació a la guarderia o al col·legi. El xiquet aprendrà a manejar-se en noves relacions socials com els amics de l'escola, els mestres, els veïns i adults pròxims a la seua vida quotidiana i influents per a ell ...Des del naixement, des de les primeres atencions, el xiquet està acompanyat dels seus pares; en la infància els pares són la referència màxima, el model a seguir que el xiquet disposa. Aprendrà tot quant el pare i la mare li oferesca, d'ací la importància que en aquesta etapa posseeix l'actitud i la forma amb què els pares es relacionen amb ell. Amb la seua ajuda, adquirirà els hàbits bàsics elementals de neteja, d'alimentació, de son, de control d'esfínters. Podrà entendre la importància de les normes, de la disciplina. El xiquet, amb l'educació dels pares, anirà creixent i desenvolupant-se adequadament. Moltes vegades el pares se senten incapaços o no preparats per a afrontar la responsabilitat i el compromís que educar un fill suposa, però és important comprendre que no hi ha fórmules màgiques ni receptes educatives que asseguren una educació perfecta, per tant els pares han de sentir-se instruments valuosos per a facilitar aquest creixement al xiquet. En la seua edat primerenca, els pares són l'espill en el qual els xiquets es miren per a formar la seua personalitat, raó per la qual és necessari que el xiquet puga tenir experiències positives amb ells i que la seua relació siga oberta i de respecte mutu.Ambdós pares han d'acordar l'educació que volen per als seus fills i ser conseqüents amb ella. Encara així sorgiran dificultats per a afrontar, però aquestes contrarietats es faran més factibles si ja compten amb unes idees clares i amb la confiança dels seus fills.Per tot això és necessari que els pares combinen l'autoritat i la disciplina amb la tendresa i l'amor cap als seus fills, que les orientacions i instruccions donades siguen coherents i estables i no depenguen de l'estat d'humor o d'ànim en què es troben en eixos moments.Tenint en compte tot allò que s'ha plasmat serà més senzill enfrontar-se a la dura i diària tasca d'educar a uns fills responsables i respectuosos. No oblidem que els xiquets i les xiquetes que estem educant en el present seran els que porten les regnes no sols del seu propi futur sinó també de tota la societat.

Article publicat al núm. 14 de la revista Salutmania

Escola de família

El naixement del primer fill

El naixement del primer fill inaugura la segona fase del cicle vital de les famílies. Es una fase que comporta molts canvis i adaptacions tant a nivell organitzatiu com emocional i de sentiments entre els dos membres de la parella cap al fill que acaben de tenir.Amb el naixement del fill queda clarament establerta la prioritat de la família nuclear sobre la família d¿origen. A més es consolida la relació de parella dels pares, els quals hauran de mantenir-se molt units i equilibrar els seus ritmes de vida per a poder acomodar-se a les necessitats del nou membre de la família.A mesura que el fill creix s¿imposen demandes als pares que aquests han de cobrir. Aquestes demandes suposen modificar el seu sistema familiar: de relacions, horaris, treball, etc.Un fill dona moltes satisfaccions i alegries a la parella però també grans preocupacions i dubtes de tot tipus: quan està malalt , la seua educació, el seu comportament, etc. Al principi les funcions dels pares van dirigides a l¿alimentació i cura, desprès el control i l¿orientació assumeixen major importància. Quan el fill està arribant a l¿adolescència els requeriments dels pares entren en conflicte amb els dels fills.La relació de paternitat es converteix en un procés d¿acomodació mutua. Els pares han de protegir i orientar alhora que també han de controlar i dir que no. I els fills no poden créixer i individualitzar-se sense mostrar rebuig cap a les normes.El bon funcionament en aquest aspecte suposa que els pares i fills accepten el fet que l¿autoritat és necessària i que cal aprendre a negociar. I açò és primordial que s¿aprenga el més prompte possible ja que serà la clau per a les relacions futures amb els fills i per a solucionar les dificultats que puguen sorgir.Els dos pares han de sentir-se recolzats mútuament i actuar de forma consensuada davant els fills.A més la parella necessitarà establir un límit que permeta al fill l¿accés als pares però al mateix temps l¿excloga de les relacions conjugals perquè el fill es mantinga al marge de les qüestions dels pares i aquests puguen tenir cura de la relació de parella. Aquest límit, no obstant, ha de ser flexible i permetre que, de vegades, tant fills com altres membres de la família puguen implicar-se en alguns assumptes familiars.

Article publicat al núm. 12 de la revista Salutmania

Escola de família

Dia internacional de les famílies

El dia 15 de maig se celebra el Dia Internacional de les Famílies. La família evoluciona paral¿lelament a la societat a què pertany i respon a les exigències que la societat actual demanda. La família és la base del futur, ha d'integrar i transmetre els valors i els principis essencials de la nostra societat. Podem entendre-la com ¿motor¿ i ¿filtre¿ de tot el que ens arriba. Motor per ser generadora d'allò que estimem necessari per a la convivència: el respecte, la tolerància, l'afecte, l'honestedat...I filtre per ser selectiva en allò que considerem inadequat en l'evolució de l¿ésser humà: el rebuig, la incomprensió, l'odi, la violència...

La família ha de fomentar en els seus components la importància del coneixement i de la cultura, la transcendència dels valors fonamentals, la necessitat del gaudi de la naturalesa, la validesa de la formació, el benefici del progrés... La família ha de permetre als seus créixer en autonomia i beneficiar-se de tot el que la vida ofereix.

Com a exemples de definició de família trobem: ¿conjunt format fonamentalment per una parella i els seus fills i en sentit més ampli també per les persones unides a ells per parentiu¿. O bé ¿conjunt de totes les persones unides per parentiu de sang...¿.

Aquestes descripcions, no obstant, en l'actualitat precisarien de puntualitzacions en el seu concepte atés que la família del segle XXI deixa de ser una estructura única per a passar a conformar una combinació de distinta morfologia: famílies monoparentals, adoptives, reestructurades, d'acolliment, amb parelles del mateix sexe, amb parelles de distintes cultures, de diferents religions...

Aquest canvi en l'estructura familiar no ha de suposar un obstacle sinó un enriquiment per als seus membres sempre que s'assentesquen unes bases i unes normes de convivència òptimes.

Actualment els canvis socials es produeixen de forma molt ràpida i aquests canvis requereixen de les famílies la flexibilitat i la disponibilitat necessàries per a afrontar i encarar-se a les dificultats emocionals i socials que sorgesquen, sense perdre de vista la seua funció principal, la de suport als seus components en el seu procés de creixement i adaptació social.

Tenint en compte que la família sempre ha experimentat canvis paral¿lels als que han anat sorgint en la societat, podem determinar que els dos objectius primordials de la família són, d'una banda, la protecció dels seus membres, i per una altra l'acomodació i la transmissió de la cultura social.

La família continuarà amb un canvi constant, però també persistirà com a institució, ja que constitueix la millor unitat humana per a una societat basada en el creixement i en el desenvolupament.

Article publicat al núm. 11 de la revista Salutmania

Escola de família

La formació de la parella

Per a la majoria dels ciutadans, la família és el valor més important per davant d'altres com el treball, els amics, l´esport, la música, la política...

La família és crea al llarg dels anys i té un començament i un acabament. La família és hereva de generacions anteriors i a partir d'ella és formen famílies noves.

Una família s´inicia amb la parella: dues persones amb un vincle afectiu i amb uns interessos personals, professionals i socials en comú, amb un funcionament i amb unes característiques heretades de la pròpia experiència en els famílies de cadascú.

La família, en el transcurs del temps, passa per unes fases que conformen l´anomenat cicle vital. La formació de la parella és la primera fase del cicle vital. Aquesta fase s'inicia sempre amb optimisme i il¿lusió respecte del futur i de les dificultats que els poden anar sorgint en la seua història de vida.

És, en aquest període, quan la parella ha d¿esforçar-se per a convertir-se en una família independent de la seua anterior, amb un funcionament autònom i lliure . La parella haurà d´establir fronteres i límits que separen les seues relacions de les dues famílies d'origen (pares i germans), dels amics, del treball... I també establir regles de funcionament pròpies (distribució de tasques, assignació d'espais, horaris...).

Aquesta organització i dinàmica relacional interna pot generar tensions que la parella haurà de solucionar negociant amb els diferents membres familiars i mantenint-se units en les seues conviccions, comprometent-se amb els normes que han de regir la vida familiar.

Si no és així i no aconsegueixen assumir els seus compromisos és quan apareixen les dificultats: avorriment respecte de les rutines diàries, desconfiança, actuar de forma totalment autònoma respecte de l'altre, discussions per la freqüència en els contactes amb les famílies d'origen...

Si els pactes i els compromisos funcionen amb flexibilitat, la parella evolucionarà cap a un creixement ordenat i enriquidor. La parella ha de sentir-se lliure en mostrar l´afecte, ha de ser capaç de comunicar tot allò que li agrada i tot allò que li preocupa. Escoltar, acompanyar, afrontar, comprendre...han d'estar presents en la relació. I és així quan la parella estarà preparada per a mirar cap al futur, per a planificar tenir el primer fill. Amb el naixement d'aquest fill començarà la següent etapa del cicle vital de la família.

Escola de família és una secció elaborada pel SEAFI de Vila-real

Tel. 964 524 800 ¿ serveissocials@ajvila-real.es 

Article publicat al núm. 10 de la revista Salutmania

Al mes d¿Octubre de 2.004 es va ficar en marxa el Servei Especialitzat d¿Atenció a la Família i a la Infància (SEAFI). Aquest ès un servei municipal subvencionat per la Consellería de Benestar Social.

El SEAFI es un servei dirigit a families que necessiten orientació i acompanyament en qualsevol moment de la seua evolució familiar. La formació d¿una nova parella, el neixement d¿un xiquet, el desenvolupament dels fills, el tindre cura dels avis, la mort d¿algun membre de la parella o familiar proper i també en aquells moments en els quals les relacions es fan conflictives i convé establir criteris per a mediar en els conflictes de parella.

Aquestes situacions noves i/o imprevistes per a les families poden generar crisis o dificultats de relació entre els seus membres, les quals son més fácils de superar amb la intervenció professional.

El principal objectiu de la intervenció familiar desde el SEAFI es aliviar la angoixa de la persona o persones que estan vivint les dificultats, dotant-los d¿habilitats per a resoldre els seus conflictes i situacions de inestabilitat, per a afavorir la comunicació, la comprensió i la dinàmica relacional familiar.

De vegades les families passen per situacions d¿ansietat, de dol, d´estrés. Si aquestos nivells de conflicte son excessius, la familia no pot crèixer correctament i apareixen dificultats en els seus membres a l¿escola, al treball, amb els amics...

Es quan es fa necesària la consulta o la recerca d¿algú que puga orientarlos.

La familia es una institució que educa, cuida i ajuda als seus membres i contribueix així al desenvolupament de la societat. Per aquesta raó es esencial que les families conten amb recolzament professional per a afavorir i facilitar el benestar de tots els que la conformen d¿una forma satisfactòria per a tots ells.

Al SEAFI treballem tres professionals i atenem a la població a nivell individual, familiar i de grup terapèutic.

Es un servei municipal i gratuït. El servei es situa al Carrer Santa Sofía, nº 2 i es pot accedir mitjantçant el telèfon 964 52 48 00 o per correu electrònic: serveissocials@ajvila¿real.es.

Plaça Major s/n. 12540 Vila-real (Castelló)
Telèfon: 964 547 000 | Fax: 964 547 032
Correu electrònic: atencio@vila-real.es

Enviament de posada a disposició de notificacions: notificaciones@vila-real.es