Ajuntament de Vila-real

Entenem per suport vital bàsic (SVB) el conjunt d'actuacions que inclouen el coneixement tant del sistema de resposta davant d'una emergència mèdica i de la forma d'accedir a aquest, com les accions inicials que s'han de realitzar davant de situacions com l'asfíxia, les hemorràgies exanguinants, la inconsciència recuperada o persistent, el traumatisme greu, la parada respiratòria aïllada i la parada cardiorespiratòria (PCR).

L'objectiu del suport vital bàsic és mantenir la permeabilitat de la via aèria i el suport de la respiració i de la circulació sense utilitzar altres dispositius que no siguen els de protecció.
En el suport vital bàsic estan incloses les indicacions per al reconeixement de la parada cardíaca sobtada, la posició de recuperació i el maneig de l'entravessament o l'obstrucció de la via aèria per un cos estrany.

Hem de diferenciar entre els termes suport vital bàsic i reanimació cardiopulmonar (RCP), ja que aquest últim es refereix estrictament a l'acte d'intentar mantenir les funcions circulatòries i ventilatòries en un pacient amb parada cardiorespiratòria mitjançant l'ús de compressions toràciques externes i aire expirat des dels pulmons d'un reanimador. La reanimació cardiopulmonar forma part del suport vital bàsic però no són termes equivalents.

Introducció

La desocupació cardiorespiratòria és la interrupció brusca, generalment inesperadament i potencialment reversible de la respiració i de la circulació i és una de les causes més importants de mort als països desenvolupats.

La majoria de morts sobtades sobrevenen després d'un episodi de fibril·lació ventricular o taquicàrdia ventricular ràpida. La fibril·lació ventricular (FV) és un ritme caòtic del cor, el qual perd el seu ritme coordinat i deixa de bombar sang de manera efectiva, fet que deriva inevitablement en asistòlia o absència total d'activitat elèctrica.

Moltes víctimes poden sobreviure si quan pateixen una parada cardíaca són assistides ràpidament mentre el seu cor encara es troba en fibril·lació ventricular. La reanimació cardiopulmonar és menys efectiva si el cor ja es troba en asistòlia.

El tractament òptim de la fibril·lació ventricular és la reanimació cardiopulmonar immediata realitzada pels testimonis d'aquesta seguida de la desfibril·lació elèctrica.

Quan la parada cardiorespiratòria es deu a un traumatisme, sobredosi per drogues, ofegament o es tracta d'un xiquet, la causa sol ser respiratòria i en aquests casos les ventilacions de rescat són fonamentals per a la ressuscitació.